Tres pins

De les sis espècies de pins considerades autòctones de la península ibèrica, als voltants de Santpedor en trobem tres: el pi blanc (Pinus halepensis), el pi pinyer (Pinus pinea) i la pinassa (Pinus nigra).

L’espècie predominant a les escasses zones de bosc que hi ha al municipi és, de llarg, el pi blanc. Poc exigent pel que fa a la qualitat del sòl, de creixement relativament ràpid i amb una alta capacitat de dispersió, va començar a colonitzar els conreus abandonats cap a finals del segle XIX. Es caracteritza per la capçada irregular i esclarissada, sovint plena de pinyes -que romanen a l’arbre durant anys, algunes d’obertes i d’altres de tancades- i l’escorça de color gris clar, sobretot a la part més jove de les branques i del tronc. Les pinyes creixen amb el peduncle corbat cap a la branca d’on surten.

El pi pinyer té la capçada arrodonida i densa, quan és jove. Amb els anys, va perdent les branques inferiors i acaba agafant la característica forma de para-sol. Fa pinyes grosses, amb unes llavors -els pinyons- molt apreciades a la cuina. Tot i ser considerada una espècie típicament mediterrània, sol resistir el fred millor que el pi blanc.

De pinasses n’hi ha ben poques a Santpedor, ja que és una arbre propi de zones amb una major altitud. N’hem localitzat alguns exemplars al nord del terme, gairebé al límit amb Castellnou de Bages. Solen tenir el tronc recte i el brancatge distribuït de forma bastant regular. Fan pinyes petites, disposades perpendicularment a les branques, que cauen un cop s’han obert.