El passat 17 d’abril el càncer es va endur prematurament la vida del professor, activista, editor i polític Joan Badia i Pujol. L’endemà, al seu acte de comiat, vàrem coincidir una munió de gent que hi havíem tingut relació al llarg de la seva extensa i diversa trajectòria professional. Molt bons records i, sobretot, agraïment.
Vaig conèixer el Joan l’any 1973. Aleshores jo estudiava el darrer curs de la primària de l’època i va venir a l’escola a ensenyar-nos català. Era com una mena d’extraescolar encabida dins l’horari lectiu, ja que en aquells moments la llengua catalana encara no era matèria curricular. Fèiem gramàtica, llegíem fragments de poesies i novel·les juvenils… per a tots nosaltres va ser el primer contacte “acadèmic” amb la llengua que havíem parlat sempre.
Un parell anys més tard, quan era a l’institut -i el català continuava absent del currículum- vaig saber que a Òmnium es feien cursos nocturns i vaig convèncer els pares perquè m’hi deixessin anar. I ves per on que allà vaig tornar a trobar el Joan de professor. Ens va preparar per a la prova d’aptitud, un examen que comportava força exigència i que era previ a l’obtenció del títol de professor de català. Superada aquesta prova, el Joan em va animar a fer el curs de professorat (que impartia el Josep Camprubí) i així vaig obtenir el títol.
Paral·lelament havia començat la carrera i, casualitats de la vida, ja us podeu imaginar qui va ser el meu professor de llengua catalana els dos primers cursos a la UAB… Tot i que amb el títol que havia aconseguit a Òmnium hauria pogut convalidar la matèria, no ho vaig fer perquè m’agradaven les seves classes. De català en sabia un pou (com de molts altres temes) però sobretot sabia com ensenyar-lo.
Acabats els estudis, em vaig estrenar com a professor de català fent classes a diferents col·lectius, la major part de les quals me les va proporcionar ell. Allò que podia haver estat un any perdut, a l’espera d’incorporar-me al servei militar, en realitat va ser una experiència molt gratificant, gràcies a la seva confiança.
Més endavant vam compartir docència als cursos de reciclatge de català per a mestres i després, periòdicament, vàrem coincidir en diferents moments per motius professionals (al Departament d’Educació) o en entitats relacionades amb la innovació educativa (Col·lectiu de Docents del Bages i iEARN-Pangea).
Del seu vessant polític, puc acreditar una molt bona gestió en les seves responsabilitats a Educació i estic segur que el poble de Callús li està agraït pels cinc anys en què va ser-ne alcalde.
Inquiet, dialogant, molt treballador, responsable, coherent… són tan sols algunes de les qualitats que no li faltaven. A més, el Joan era allò que en diem un “savi”. Podia parlar d’infinitat de temes amb coneixement de causa, a part de la llengua, que era la seva especialitat. Però si estic escrivint aquestes ratlles en record seu és perquè, sobretot, era una persona propera i afable, amb qui sabies que podies comptar.
Posaria la mà al foc que allà on siguis, Joan, ja els deus estar organitzant alguna cosa. Aquí només et podem dir que gràcies per haver-hi estat!